Rehabilitació en salut mental: entre el compliment normatiu i el diagnòstic clínic
Primera sessió de debat del Comitè d’Ètica per abordar dilemes ètics dels professionals

La Lleialtat Santsenca va reunir el 18 de juny una vintena de professionals de les nostres entitats per reflexionar i debatre en la primera de les dues sessions que ha organitzat el Comitè d'Ètica de l'associació per abordar el dilema ètic Cóm alinear els temps de recuperació personal amb els temps administratius.
El dilema es va plantejar a partir del cas concret, i molt complicat, d'una dona en situació d'extrema vulnerabilitat, a qui s’acompanya des de fa cinc anys i a qui la vida està posant a prova constantment: ”la vida li ha passat per sobre”, es va coincidir. El cas va ser explicat per Helena Toiran, coordinadora del Servei de Rehabilitació Comunitària (SRC) Esquerra de l'Eixample de CPB Serveis Salut Mental i amb alguns interrogants plantejats per Marisa Garcia-Duran Bayona, coordinadora de Serveis Comunitaris de Pere Claver Grup.
Fins a quin punt podem acompanyar convenientment una persona en la rehabilitació quan l'administració pressiona pel que fa als terminis (en concret, 4 anys)? On comença i on acaba la responsabilitat dels nostres serveis? Es pot donar una alta si encara no s'ha pogut treballar la rehabilitació? Tenim en compte la nostra responsabilitat col·lectiva i la limitació de recursos, que fa que mentre no donem l'alta no podem atendre una altra persona que també ho necessita? Ens hem de regir per criteris clínics o per criteris normatius? Hi ha alternatives intermèdies? Quins riscos hi ha de caure novament en el paternalisme en determinats acompanyaments?
Ètica, equitat, justícia
A partir d’aquests, i altres, interrogants, al llarg de la trobada van posar-se damunt la taula molts aspectes ètics, d'equitat i justícia que de ben segur es plantegen els nostres professionals en el seu dia a dia, des de la situació de saturació de la majoria de serveis, inclosos els de rehabilitació, al fet que, per moltes accions que es facin, “moltes persones no podran assolir mai l’autonomia i hauran de viure sempre vinculades a la xarxa de serveis”, una xarxa, d’altra banda, que és la mateixa de fa 20 anys, a la qual s’hi han anat afegint serveis a mesures que es detectaven necessitats quan potser “caldria repensar el model de xarxa”
També es va parlar de la incomprensió i discriminació que encara avui practica l’administració en el camp de la salut mental, un camp que aquesta no acaba d’entendre mentre considera, sovint, que moltes persones amb problemes de salut mental podrint viure perfectament com si no els tinguessin.
Perversió del sistema
Així mateix es va plantejar la “trampa” que pot significar el compliment d’indicadors i la consegüent perversió del sistema, ja que d’aquest compliment en depenen les subvencions.
La necessitat de facilitar recursos “amb caràcter preventiu” i no només de reacció quan hi ha un diagnòstic, la creixent ”patologització” del malestar, la temptació d’oferir serveis de rehabilitació a aquelles persones amb més possibilitats d’aconseguir l’autonomia desitjada, deixant fora els casos més difícils i la situació de la població “invisible”, és a dir, aquella que no recorre als serveis i es queda a casa però necessitaria atenció, van ser altres punts dels quals es va parlar i que, dia rere dia , plantegen dilemes ètics. Una de les notes positives de la sessió va ser la constatació que existeix una molt bona entesa i coordinació entre els diferents professionals i serveis (també els serveis socials) que poden coincidir en un cas com aquest i que demostren treballar en una mateixa direcció
L’ideal hauria estat haver comptat amb el testimoni d’alguna persona usuària de serveis, per conèixer en primera persona què se sent i com es viuen algunes de les situacions plantejades, però no va ser possible. En tot cas, els participants en la sessió van fer aportacions molt enriquidores. Un debat que es va qualificar de “molt necessari per entendre el punt on som, un moment molt complicat” i que “seria bo que també l’administració i la societat fessin,” en paraules d’Helena Toiran.











