Fernando Vicente Gómez, psicoanalista: “Lluiteu perquè no us treguin el poc temps que teniu per reflexionar”
21 de juliol de 2026
This is a subtitle for your new post
Segona sessió d’enguany del comitè d’Ètica de l'associació per abordar el dilema ètic Cóm alinear els temps de recuperació personal amb els temps administratius. També en aquesta ocasió es va celebrar a la Lleialtat Santsenca, on es van reunir uns 25 professionals de les entitats associades per escoltar el convidat, en Fernando Vicente Gómez, psicoanalista i supervisor institucional, autor de ‘Espacios de supervisión. Clínica institucional y clínica del sujeto’ (Xoroi Ediciones),
En la presentació, Helena Toiran, coordinadora del Servei de Rehabilitació Comunitària (SRC) Esquerra de l'Eixample de CPB Serveis Salut Mental, va recordar el cas analitzat, el d’una dona en situació d’alta vulnerabilitat que va acabar vivint al carrer, amb problemes socials, de salut, familiars i que ha superat amb escreix els terminis d’atenció previstos. En aquest escenari, Toiran va palesar la sensació que tenen molts professionals de ser en un “marc pervers” administratiu en què cal accelerar tots els processos i on cal, tot i ser difícil, aplicar una “mirada ètica” i aturar-se en el temps per tal de reflexionar sobre l’atenció que s’ofereix a les persones.
El convidat de la sessió va començar fent una crida als presents: “lluiteu perquè no us treguin el poc temps que teniu per reflexionar” i perquè “no sigui una llosa immensa tornar cada dia a la feina”. Tot i posar en valor tot el que s’ha aconseguit fins ara, va dir que “això no és suficient per mantenir-ho i millorar-ho” i plantejà el gran interrogant de com es pot acompanyar el patiment humà que va de la mà de la malaltia mental. Recordà que “hem de ser humils perquè moltes problemàtiques que tractem sovint no tenen solució ni cura”, però per als que estem preocupats pels més necessitats, cura potser no, però tractament sí, de vegades de per vida.
Per a ell, “la qualitat de la relació metge-pacient és essencial per al tractament, inclòs el farmacològic”, una relació que, òbviament, necessita un temps per a l’escolta i el diàleg amb el pacient i la família, temps que és cada cop més escàs (o directament no existeix) “per la pressió de la urgència” que pateixen tant els professionals com els malalts. Malgrat això, Fernando Vicente Gómez va advocar per un “temps terapèutic” per la seva rendibilitat, d’una banda econòmica i, d’una altra, perquè evita o redueix el patiment: referint-se al cas d’anàlisi, va apostar així mateix “per l’estabilitat i continuïtat dels membres de l’equip”.
El psicoanalista va il·lustrar les seves reflexions amb exemples viscuts al llarg de la seva trajectòria, així com algunes bones pràctiques de centres d’atenció, tant de casa nostra com de l’exterior, com ara un servei d’atenció obert les 24 hores a França, als anys 80, per facilitar una atenció immediata i precoç, adaptada a cada cas, individualitzada, per evitar l’hospitalització de pacients amb una gran fragilitat psíquica. Malauradament, al cap d’un temps es va tancar, segons deien, per motius d’inseguretat. El cert, però, és que no hi havia hagut cap queixa.
Temps d’escolta
En diverses ocasions insistí en la importància, d’una banda, de tenir sempre present tot el context que envolta el diagnòstic del pacient i, de l’altra, escoltar-lo, buscar els temps i els espais perquè pugui expressar el seu patiment: “dedicar més temps al pacient li fa bé”.
La necessitat de promoure polítiques sanitàries que escoltin els professionals i impulsar “llocs de supervisió i reflexió dins els equips” perquè les situacions són complicades, l’esperança que “malgrat el que hem vist puguem seguir progressant” i aconseguir “l’aparició d’una flor”, tot i que “la lluita sembla impossible”, són altres temes que es van plantejar durant a seva ponència i en el debat-reflexions amb els assistents. A més, es van posar damunt la taula les “trampes” del sistema sobre el nivell d’autonomia a què s’espera que arribin els pacients, molts dels quals no podran o no voldran assolir, la incomprensió de l’Administració, la rigidesa del marc jurídic... i va acabar dient: “cal un clima, als llocs on treballem, on, sense vergonya, tinguem la possibilitat de parlar”.













